Et trobes a: inici - El municipi - Història

Història d'Aiguaviva

Església de Sant Joan

Antigament Aiguaviva de Gironès tenia una població eminentment agrícola, basada en el conreu de secà, de cereals, llegums i melons, amb explotacions -en general- de reduïdes dimensions, explotades gairebé en el seu cinquanta per cent pels mateixos propietaris. Aquest caràcter agrícola ha estat sempre indestriable amb la imatge del poble i ja a mitjans de segle XIX tenia com a principals conreus el blat, els llegums, les patates, l'ordi, la civada, el blat de moro, el cànem i una mica de vi, d'oli i d'hortalisses. Com veiem un sistema de policultiu que no deixava gaire espai per a la moderna expansió agrícola i centrada en el sistema d'explotació català caracteritzada per la casa de pagès amb les seves instal·lacions annexes de corrals, pallisses i eres envoltades de les terres de conreu i els petits horts.

Aquesta tradició agrícola es complementava amb alguna activitat com era la producció de rajols en algunes de les teuleries que s'havien construït solcant el terme i que avui es troben totalment desaparegudes. Aquest unitarisme de l'activitat econòmica de la vila, juntament amb el focus d'atracció que suposa la veïna ciutat de Girona van comportar l'emigració dels braços més joves cap a la capital. En els últims anys però aquesta tendència regressista del cens demogràfic s'ha vist aturat i s'observa un augment del seu cens, propiciat per la nova tendència d'abandonar les grans ciutats per recobrar la tranquil·litat del camp i pel canvi experimentat pel municipi, que compta amb moltes indústries que ofereixen llocs de treball. Actualment la pagesia també ha canviat. Han desaparegut les petites explotacions, donant pas a d’altres de molt grans.
Els primers assentaments daten de l'època romana. Les escabusseres restes d'una antiga torre sepulcral romana, malgrat la seva mala conservació i la migradesa dels seus elements ens fan avinent aquest antic poblament. Aquesta zona havia estat escollida pels assentaments romans com així ens ho denoten no solament aquestes restes, sinó la preservació d'una torre sepulcral romana (molt més ben conservada) en el veí terme de Vilablareix i les restes també trobades a Bell-lloc.

Com en tants altres llocs, la història dels pobladors d'aquest terreny s'enfosqueix fins a l'arribada de l'edat mitjana. Els nous assentaments, excepte el de Vilademany (en el segle X es troba documentat el topònim) són molt més recents que en d'altres indrets de comarques, i repartits entre jurisdiccions diferents, en èpoques també diferents: el de la parròquia de Sant Joan, embrió de l'antic nucli d'Aiguaviva que pertanyia a al monestir de Breda (documentat en el 1246); la casa del Temple (fundada a finals de segle XII) i el castell de Vilademany conegut des del segle XII.

Un cop iniciat el nou poblament del terme d'Aiguaviva comprovem com els canvis de senyors es van succeint com un regla general de l'edat mitjana: el segle XIV el rei Pere vengué la jurisdicció d'Aiguaviva a la ciutat de Girona, i l'any 1698, el poble figurava com a lloc reial mentre els senyors del castell de Vilademany eren feudetaris dels vescomtes de Cabrera (coneguts des del segle XII), i varen esdevenir senyors de la varvassoria de Vilademany al llar dels segles XIV-XV posseint a més del Castell de Vilademany, el de Tarradell i Santa Coloma de Franers.

No podem obviar però la gran importància que tingué la casa del Temple (construcció que encara és conserva) a Aiguaviva. L'ordre del Temple (religiós-militar) es fundà a principi del segle XII a Jerusalem. Des d'aquest punt l'ordre començà la seva expansió per occident, incloent reis i comtes en les seves files, convertint l'ordre en subjecte d'importants donacions, privilegis i concessions que van suposar la base del poder polític i econòmic que va assolir l'ordre del Temple en els cent setanta-cinc anys que va durar el seu assentament a Catalunya. Les primeres cases de templers foren construïdes durant l'any 1149; les possessions dels templers a Aiguaviva es remunten a l'any 1192 i la seva conversió en comanda data del 1209. Les comandes estaven sota la direcció d'un frare comanador, i esdevenien la primera unitat administrativa on residia la comunitat que integrava el convent, habitat per frares que podien ésser cavallers, sevents o sacerdots. Els comanadors eren generalment cavallers dessignats pel mestre provincial i el seu consell o fins i tot, de vegades, pel gran mestre d'orient. El comanador (a Aiguaviva coneixem en Guerau de Regàs, 1305; Ramon de Vilademany, 1348-1361; Felip d'Homs 1610 que també ho era d'Avinyonet) era el cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu, com militar i religiós i també corresponia al comanador l'administració dels drets i les propietats (les rendes d'una part de la propietat havien d'ésser transferides a Orient). Els béns de les comandes eren terres, castell i molins, a part de drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions (la comanda d'Aiguaviva tenia un molí a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat i la jurisdicció civil i criminals d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls). L'acumulació de riqueses, la pràctica de cerimònies secretes, la pèrdua de possessions a Orient com Sant Joan d'Acre (1291) varen fer entrar en descredit l'ordre, que finalment fou suprimida i les seves possessions i béns (de Catalunya, Aragó i Mallorca) lliurats a l'ordre de l'Hospital (a final del 1317). D'aquesta manera l'ordre dels hospitalers -que varen tingueren la comanda d'Aiguaviva fins al 1804) va aconseguir una gran concentració de possessions que els va fer extremadament poderosos tant socialment i econòmicament com políticament. En el segle XVIII la comanda d'Aiguaviva estava formada per d'altres quatre comandes: la del temple de la vila de Castelló d'Empúries, la d'Avinyonet i la de Sant Llorenç de les Arenes. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, defenent només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïa a Aiguaviva i administrant els béns dels templers al Gironès.

Malgrat les característiques pageses del poble, la vila no va poder quedar al marge de les destrosses de les guerres com la que es produí en el maig del 1809, durant la guerra del francès, quan les tropes de la divisió italiana comanades pel general Lechi, que venia de Vic amb la intenció de col·laborar en el setge de Girona, van cremar el poble i assaltaren la majoria de masies de la rodalia.

Durant el curt temps de dominació napoleònica, el poble d'Aiguaviva formava part del cantó de Girona i juntament amb Vilablareix i Estanyol del cantó d'Aiguaviva.

En arribar la guerra (in)civil, l'Ajuntament d'Aiguaviva es constituí, segons el decret d'octubre de 1936, amb 3 membres d'ERC i un d'Acció Catalana Republicana, un de la Unió Rabassaires i 2 de la UGT i tingué com alcaldes el jove Robert Fornells i Garriga d'ERC de 24 anys, comerciant, i en Joan Arcó i Ramada d'ACR, de 30 anys, jornaler.

Galeria d'imatges